'... I aleshores em va agafar por. La por venia d'aquella resina que bullia sola, del sostre de llum amagat per tanta fulla, de tantes ales blanques que volaven com fulles de flor, de l'abella de mel, de les fulles mortes a terra que només eren record de fulla, ombres de primavera... I me'n vaig anar, de primer a poc a poc i a recules; després vaig arrencar a córrer com si m'empaitessin l'home, la forca i la destral. A la ratlla del riu em vaig aturar amb les mans encastades a les orelles per a no sentir la quietud. L'abella em seguia. Vaig tornar a travessar el riu per sota per a enganyar-la i deixar-la perduda i sola amb les roses de gos i amb les aranyes que l'esperaven. A l'altra banda del riu vaig deixar la pudor de la fulla menjada d'eruga i vaig trobar la pudor de fems. La mort i la primavera. I vaig caure estirat a terra amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia tretze anys i l'home que s'havia ficat a dins de l'arbre per morir era el meu pare.'
MERCÈ RODOREDA
La mort i la primavera
1ª versió, capítol V de la primera part.
